Parece que no es hasta que una catástrofe de dimensiones bíblicas asola alguna zona del planeta, usualmente lugares enmarcados en una extrema pobreza, que los ricos, los que vivimos en la parte privilegiada del planeta, hacemos examen de conciencia y nos convencemos de lo afortunados que somos. También hacemos otro ejercicio, el de tomar en consideración que en realidad los humanos -de la condición que sea- no somos más que marionetas a merced de la furiosa madre naturaleza. Y de paso, consolarnos de que si existe algo -acaso un Dios- que nos salve de la catástrofe es sin duda el hecho de vivir en la apacible seguridad del primer mundo. El mismo primer mundo que en estos tiempos que corren se siente vulnerable por ser más pobre en la actualidad que apenas hace dos años. Nosotros, los ricos, seguimos inmersos en la congoja de nuestra crisis económica, que no olvidemos, también a nivel particular hemos contribuido a engordar hasta que la situación, de inaguantable, estalló en mil pedazos haciendo añicos sueños de grandeza imposibles. Pero quizás sea otro el día en el que filosofe acerca de nuestra propia miseria (la que, por cierto, ya quisieran sufrir en ese descarnado lugar al que denominamos tercer mundo).
Como decía, el pasado martes 12 de enero a las 16 horas, 53 minutos y 9 segundos el infierno se hizo realidad en Haití. La tierra tembló y se abrió enfurecida matando sin compasión a más de cien mil personas durante la noche y en las réplicas que se sucedieron. Del mismo modo que el 26 de diciembre de 2004 un maremoto, tristemente famoso “tsunami”, engullía a miles de personas en las costas de Sumatra y la India.
Datos terroríficos que sacuden nuestras conciencias. Morbo de “prime time” servido a toneladas por los “mass media” en cada uno de los noticieros. Minutos y minutos de historias de horror y muerte. Páginas y páginas de desolación, denuncia, valor, supervivencia y otra vez muerte. Y desde ahí se apela a nuestra solidaridad vía bolsillo- transferencia bancaria. Para los pobres y los niños y las mujeres y los ancianos. Para las ONGs que ayudan a los damnificados… paguemos para acallar nuestra mala conciencia de privilegiados y cual bula papal, olvidemos acto seguido la miseria y el desespero de una tierra maltrecha. Un país en el que la miseria ya venía de lejos y que desgraciadamente ha de durar años y más años.
La cruda realidad es otra. Nos olvidaremos de Haití y sus muertos en pocos días. Los justos en que ya no sea objeto de audiencias televisivas. Sólo volveremos a ser solidarios y generosos en el momento que otra noticia de similar calibre colapse nuestros telediarios y azote nuestra culpabilizada psique “primermundista”. Entonces volveremos a repetir el mismo patrón de nuevo.
Sinceramente, creo que la única ayuda real está en la que se realiza sobre el terreno. En las decenas de personas que de forma altruista se trasladan a las zonas de conflicto o catástrofe. Hay que aplaudir a médicos, enfermeras, bomberos, militares y demás cuerpos profesionales que se han desplazado al mismísimo infierno para sacar escombros, salvar vidas, alimentar a la población, curarla, intentar reconstruir sus vidas…. Y darles las gracias por darnos a todos una lección de humanidad y generosidad, aunque les sigamos apoltronados en nuestro cómodo sofá. Pero nunca es suficiente. Hay mucho planeta y muchos conflictos olvidados.
Y finalmente las preguntas que me avergüenza contestar, con una crítica a todos, a mí misma la primera… ¿dónde estamos cuando esas catástrofes naturales no ocurren? ¿Cuando la pobreza sigue hostigando a países de más de medio mundo, dónde existen realidades aberrantes, dónde los niños son soldados y matan y violan a otros niños, donde las mujeres son esclavas sexuales y sus vidas no valen nada, donde los niños son explotados a diario en minas o canteras o campos de cultivo, donde no hay alimentos suficientes ni agua potable, donde no llegan las medicinas, donde se muere a causa de enfermedades que en nuestro primer mundo curamos simplemente tomando una aspirina o manteniendo una higiene diaria? Simplemente no estamos. Simplemente ni pensamos.
dilluns, 25 de gener del 2010
dijous, 26 de novembre del 2009
La Dignitat de Catalunya
Em faig ressò de l’editorial que avui 26 de novembre, ha obert els principals diaris catalans en un gest històric, reproduint el text íntegre en aquest blog i que degut a la seva importància crec que val la pena de llegir detingudament i de reflexionar-hi. Un text en defensa de l’Estatut i de la dignitat de Catalunya.
Com no podia ser d’una altra manera les veus crítiques encapçalades per la rància dreta espanyola no s’han fet esperar i si El Mundo diu avui del text que "una primera lectura arroja la inmediata conclusión de que es imposible acumular más falacias en menos espacio”, el Vicesecretari de Comunicació del PP, Esteban González Pons, ha censurat la iniciativa dels 12 diaris catalans amb les següents paraules: "Es una iniciativa que nos produce inquietud pero hay que hacer un llamamiento a la tranquilidad. Me hubiera gustado más pluralidad porque tanta uniformidad me parece sospechosa".
Com no podia ser d’una altra manera les veus crítiques encapçalades per la rància dreta espanyola no s’han fet esperar i si El Mundo diu avui del text que "una primera lectura arroja la inmediata conclusión de que es imposible acumular más falacias en menos espacio”, el Vicesecretari de Comunicació del PP, Esteban González Pons, ha censurat la iniciativa dels 12 diaris catalans amb les següents paraules: "Es una iniciativa que nos produce inquietud pero hay que hacer un llamamiento a la tranquilidad. Me hubiera gustado más pluralidad porque tanta uniformidad me parece sospechosa".
Absolutament indecent.
Publiquen aquest text els següents diaris: El Periódico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.
S’han adherit a ell les ràdios amb seu a Catalunya com RAC1, Catalunya Ràdio y COM Ràdio.
La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen.
Els pactes obliguen.
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana.
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
TOTES I TOTS A L'UNA!
Acabem un any més, un altre dia 25 del mes de novembre amb la commemoració del dia Internacional de la No Violència envers les Dones. Un mes carregat d’actes, de simbolisme, de bones intencions i malauradament, de posar de relleu una realitat que ens continua avergonyint com a societat en un món global, amb desigualtats i patriarcal.
Escoltava a la TV una dada esfereïdora, la principal causa de mort en dones entre els 18 i els 44 anys al món es producte de la violència masclista. Es tracta doncs d’una situació insostenible, on cal més educació que mai a les escoles i a casa, on no podem permetre que els drets que amb tant d’esforç hem assolit no se’ns respectin, on calen mesures més contundents envers els maltractadors, on la justícia i els legisladors han de posar-hi a sobre amb un únic criteri, el de protegir al més feble i castigar durament a l’agressor.
La ministra d’Igualtat, Bibiana Aído, ens manifestava fa uns dies “la importancia de romper el silencio para acabar con la injusticia, del compromiso público, de tomar la palabra en nombre propio y en el de quienes no la tienen en la lucha contra la violencia de género”. I expressava la seva satisfacció per la resolució del Parlament Europeu que insta a l’Agència dels Drets Fonamentals a elaborar i fer publiques les dades comparatives sobre la violencia de gènere a tot l’àmbit de la UE. Segons Bibiana Aído, “con esta medida el Parlamento Europeo se ha sumado a la línea de trabajo que España potenciará durante su presidencia europea para extender a nuestros socios comunitarios las iniciativas conjuntas contra la violencia como son la creación del observatorio europeo sobre la violencia de género, la orden europea de protección y un teléfono único, un 016, a disposición de todas las mujeres que estén en el territorio de la Unión”.
Acabarem l’any 2009 amb noves campanyes de sensibilització, amb el lema “Davant el Maltractament, TOTES I TOTS A L’UNA”. I amb un missatge: “Ja No Tinc Por”, un missatge positiu que les dones responen en sentir que la societat en ple hi està al darrere per a protegir-les i recolzar-les. En definitiva es tracta d’una crida a la societat per a que actuï envers el maltractament, que denunciï, que s’impliqui en combatre una xacra que ens afecta a tots com a societat. Des del primer al tercer món.
Però siguem realistes. M’agradaria tenir confiança en un futur millor i en una igualtat real. Però la crua veritat és que queda moltíssim camí per recórrer i molts anys per endavant de lluita sense treva. I una conscienciació global entre estats, governants, societat religiosa, societat civil... entre tots els homes i totes les dones. Mentre els homes no prenguin coneixement real de que amb les desigualtats ells perden i no guanyen res no podrem tirar endavant per un món més just. Mentre hi hagi desigualtat en totes les seves formes social, religiosa, política haurem de lluitar per a garantir el respecte dels drets fonamentals.
Escoltava a la TV una dada esfereïdora, la principal causa de mort en dones entre els 18 i els 44 anys al món es producte de la violència masclista. Es tracta doncs d’una situació insostenible, on cal més educació que mai a les escoles i a casa, on no podem permetre que els drets que amb tant d’esforç hem assolit no se’ns respectin, on calen mesures més contundents envers els maltractadors, on la justícia i els legisladors han de posar-hi a sobre amb un únic criteri, el de protegir al més feble i castigar durament a l’agressor.
La ministra d’Igualtat, Bibiana Aído, ens manifestava fa uns dies “la importancia de romper el silencio para acabar con la injusticia, del compromiso público, de tomar la palabra en nombre propio y en el de quienes no la tienen en la lucha contra la violencia de género”. I expressava la seva satisfacció per la resolució del Parlament Europeu que insta a l’Agència dels Drets Fonamentals a elaborar i fer publiques les dades comparatives sobre la violencia de gènere a tot l’àmbit de la UE. Segons Bibiana Aído, “con esta medida el Parlamento Europeo se ha sumado a la línea de trabajo que España potenciará durante su presidencia europea para extender a nuestros socios comunitarios las iniciativas conjuntas contra la violencia como son la creación del observatorio europeo sobre la violencia de género, la orden europea de protección y un teléfono único, un 016, a disposición de todas las mujeres que estén en el territorio de la Unión”.
Acabarem l’any 2009 amb noves campanyes de sensibilització, amb el lema “Davant el Maltractament, TOTES I TOTS A L’UNA”. I amb un missatge: “Ja No Tinc Por”, un missatge positiu que les dones responen en sentir que la societat en ple hi està al darrere per a protegir-les i recolzar-les. En definitiva es tracta d’una crida a la societat per a que actuï envers el maltractament, que denunciï, que s’impliqui en combatre una xacra que ens afecta a tots com a societat. Des del primer al tercer món.
Però siguem realistes. M’agradaria tenir confiança en un futur millor i en una igualtat real. Però la crua veritat és que queda moltíssim camí per recórrer i molts anys per endavant de lluita sense treva. I una conscienciació global entre estats, governants, societat religiosa, societat civil... entre tots els homes i totes les dones. Mentre els homes no prenguin coneixement real de que amb les desigualtats ells perden i no guanyen res no podrem tirar endavant per un món més just. Mentre hi hagi desigualtat en totes les seves formes social, religiosa, política haurem de lluitar per a garantir el respecte dels drets fonamentals.
dimarts, 10 de març del 2009
Sirtwood Cotton, 8 de Marzo de 1908
Estos días conmemoramos los actos del Día Internacional de La Mujer, que se celebra cada 8 de marzo desde que en 1977 fuera proclamado oficial por las Naciones Unidas.
En este año 2009 reivindicamos una ley del aborto nueva, más justa y acorde con la realidad europea que nos rodea. Las mujeres queremos poder decidir libremente.
Reivindicamos la corresponsablidad, la igualdad salarial, la erradicación de la violencia y el acceso de las mujeres a puestos de responsabilidad. Y nos queda camino por recorrer, aunque muchas otras nos lo hayan allanado considerablemente.
No obstante, hagamos un poco de historia, y por qué no, también de homenaje.
Homenaje a mujeres trabajadoras que lucharon por sus derechos, nuestros derechos.
Mujeres que murieron por unos ideales que hoy día permiten que nosotras estemos donde estamos.
Mujeres anónimas que simplemente creían en un mundo más justo y pelearon para ver sus objetivos cumplidos.
Homenaje a la lucha de las mujeres por lograr la igualdad de derechos en el ámbito laboral y social.
Y ahora hagamos un poco de memoria...
El 8 de marzo de 1908, 129 obreras neoyorquinas de la fábrica Sirtwood Cotton (Estados Unidos) reclamaron igualdad salarial, disminución de la jornada de trabajo a diez horas y un tiempo para la lactancia, de esta forma decidieron hacer un paro en su puesto de trabajo de forma pacífica. Sin embargo, el propietario de la fábrica, cerró las puertas con candado y luego prendió fuego a las instalaciones. Todo un ejemplo de la violencia machista más repugnante. Murieron calcinadas las 129.
En 1910, durante la Segunda Conferencia Internacional de Mujeres Trabajadoras, realizada en Copenhague, Dinamarca, las dirigentes comunistas alemanas Clara Zetkin y Kate Dumker, propusieron que fuera declarado el 8 de marzo como Día Internacional de la Mujer, en homenaje a las 129 costureras asesinadas en la Fábrica Sirtwood Cotton, y no fue hasta 1977 que las Naciones Unidas declaró el Día como oficial.
En 1910, durante la Segunda Conferencia Internacional de Mujeres Trabajadoras, realizada en Copenhague, Dinamarca, las dirigentes comunistas alemanas Clara Zetkin y Kate Dumker, propusieron que fuera declarado el 8 de marzo como Día Internacional de la Mujer, en homenaje a las 129 costureras asesinadas en la Fábrica Sirtwood Cotton, y no fue hasta 1977 que las Naciones Unidas declaró el Día como oficial.
En cuanto al lazo lila que solemos lucir cada año por estas fechas para demostrar nuestro apoyo a este día y todo lo que representa, tiene su origen en el color de las telas que las trabajadoras confeccionaban el día en el que fueron asesinadas. Las telas eran de color lila.
dimarts, 10 de febrer del 2009
Morir amb Dignitat
Eluana va morir finalment ahir al centre mèdic d’Udine, a Itàlia. La polèmica que havia aixecat la decisió dels seus pares de deixar-la morir dignament després de 17 anys en coma irreversible i mantinguda en vida artificialment, aquesta mateixa polèmica, però encara continua. El govern, encapçalat pel seu primer ministre Silvio Berlusconi, un cop més ha cedit a les pressions del Vaticà per a donar un espectacle lamentable en nom d’allò que ells anomenen dignitat de viure.
Eluana Englaro feia 17 anys que es trobava en coma. Davant la decisió dels seus pares de deixar d’alimentar-la artificialment, en definitiva de deixar-la morir en pau després de 17 anys de sofriments, l’Església Catòlica i el Vaticà han reaccionat amb una ira descontrolada i desproporcionada. El cardenal mexicà Javier Lozano Barragán, President del Pontifici Consell per a Operacions Sanitàries, càrrec equivalent a un ministre de sanitat de la Santa Seu, ha qualificat la decisió paterna “d’abominable assassinat” encara que la decisió paterna ha estat recolzada per una sentència del Tribunal Suprem del país del passat novembre de 2008. L’Església però, ha anat encara més enllà en demanar accions urgents i contundents al propi govern italià. Eluana ha mort en el moment en que el Senat començava el debat sobre el projecte de llei elaborat justament per a “salvar-la”.
Les declaracions dels metges ahir mateix, quan deien que a la jove encara li podien quedar més de deu dies de vida, han aixecat la sospita de que tot fos una estratègia per a despistar el govern italià. De tota manera el debat de la eutanàsia continua obert i si analitzem les primeres reacciones del Vaticà el cas no està tancat ni de bon tros. El cardenal Lozano assenyalava ahir “Que Déu perdoni als responsables de la seva mort”. Membres del senat italià deien que es tracta d’un clar cas d’eutanàsia i que l’eutanàsia és un delicte a Itàlia. Fins i tot un cardenal començà a parlar ahir d’ “assassinat”. En declaracions d’avui Silvio Berlusconi ha acusat al cap de l’estat, Giorgio Napolitano, d’haver comès “un greu error” per haver refusat un decret urgent que hagués fet possible el manteniment de la jove amb vida. I pel que sembla, desgraciadament, la polèmica i les conseqüències polítiques no han fet més que començar.
Personalment, em sembla menyspreable que un govern d’un estat democràtic i que un estament religiós com és l’Església Catòlica Vaticana interfereixin en la decisió privada d’una família que pateix emparant-se en una suposada dignitat de viure. Quan comencem a barrejar poder religiós amb polític, creences i lleis divines religioses amb drets humans, no estem massa allunyats de tot allò que critiquem amb duresa d’alguns països musulmans. En aquest cas, un cop més, l’església catòlica més integrista interfereix en un cas privat mitjançant el poder que té sobre el govern de l’estat, de l’italià en aquest cas concret, fet vergonyós i intolerable. Nosaltres, que per desgràcia tenim el passat que tenim, hem de ser els primers en denunciar aquest tipus de maniobres. El Vaticà i els religiosos en general que prediquin a les seves esglésies i entre els seus fidels. I el govern democràtic que governi per als seus ciutadans, professin o no cap fe religiosa, sense entrar en debats teològics de cap mena.
Eluana Englaro feia 17 anys que es trobava en coma. Davant la decisió dels seus pares de deixar d’alimentar-la artificialment, en definitiva de deixar-la morir en pau després de 17 anys de sofriments, l’Església Catòlica i el Vaticà han reaccionat amb una ira descontrolada i desproporcionada. El cardenal mexicà Javier Lozano Barragán, President del Pontifici Consell per a Operacions Sanitàries, càrrec equivalent a un ministre de sanitat de la Santa Seu, ha qualificat la decisió paterna “d’abominable assassinat” encara que la decisió paterna ha estat recolzada per una sentència del Tribunal Suprem del país del passat novembre de 2008. L’Església però, ha anat encara més enllà en demanar accions urgents i contundents al propi govern italià. Eluana ha mort en el moment en que el Senat començava el debat sobre el projecte de llei elaborat justament per a “salvar-la”.
Les declaracions dels metges ahir mateix, quan deien que a la jove encara li podien quedar més de deu dies de vida, han aixecat la sospita de que tot fos una estratègia per a despistar el govern italià. De tota manera el debat de la eutanàsia continua obert i si analitzem les primeres reacciones del Vaticà el cas no està tancat ni de bon tros. El cardenal Lozano assenyalava ahir “Que Déu perdoni als responsables de la seva mort”. Membres del senat italià deien que es tracta d’un clar cas d’eutanàsia i que l’eutanàsia és un delicte a Itàlia. Fins i tot un cardenal començà a parlar ahir d’ “assassinat”. En declaracions d’avui Silvio Berlusconi ha acusat al cap de l’estat, Giorgio Napolitano, d’haver comès “un greu error” per haver refusat un decret urgent que hagués fet possible el manteniment de la jove amb vida. I pel que sembla, desgraciadament, la polèmica i les conseqüències polítiques no han fet més que començar.
Personalment, em sembla menyspreable que un govern d’un estat democràtic i que un estament religiós com és l’Església Catòlica Vaticana interfereixin en la decisió privada d’una família que pateix emparant-se en una suposada dignitat de viure. Quan comencem a barrejar poder religiós amb polític, creences i lleis divines religioses amb drets humans, no estem massa allunyats de tot allò que critiquem amb duresa d’alguns països musulmans. En aquest cas, un cop més, l’església catòlica més integrista interfereix en un cas privat mitjançant el poder que té sobre el govern de l’estat, de l’italià en aquest cas concret, fet vergonyós i intolerable. Nosaltres, que per desgràcia tenim el passat que tenim, hem de ser els primers en denunciar aquest tipus de maniobres. El Vaticà i els religiosos en general que prediquin a les seves esglésies i entre els seus fidels. I el govern democràtic que governi per als seus ciutadans, professin o no cap fe religiosa, sense entrar en debats teològics de cap mena.
dijous, 8 de gener del 2009
Los Pantalones de la Ministra y el Exotismo de Aznar.
Me siento absolutamente indignada. Hablo de la controversia generada en la celebración de la Pascua Militar por el atuendo que portaba la ministra Carme Chacón en dicha ceremonia. Que el blanco de las iras y frustraciones de la parte más casposa y retrógrada de nuestra sociedad sea la vestimenta, peinado y maquillaje de una mujer me llena de repugnancia y de tristeza. Más allá de lo correcto o incorrecto de su elección según marcara el protocolo de la Casa Real, está la subyacente mirada machista que sigue imperando en nuestra “moderna” sociedad española. Por supuesto, eso no pasaría si la ministra hubiera sido hombre. De hecho, estoy de acuerdo con Leire Pajín cuando señala que se trata de críticas sexistas y que el hecho es “insólito y tristemente lamentable”. Nadie le critica a la ministra su gestión, que hasta el momento está siendo ejemplar. Le critican la apariencia y la indumentaria. Francamente vergonzoso.
Si queremos avanzar en una sociedad y llegar a la igualdad real no debemos tolerar este tipo de comentarios por parte de nadie ni que estos se conviertan en el centro de la discusión pública. Es un gran error y una involución en la consecución de los derechos de las mujeres. Esos derechos que tantos siguen vulnerando día a día y que debemos seguir luchando por hacer que se cumplan.
De hecho, todo resulta más ridículo si nos vamos al otro extremo. Ahí tenemos de nuevo las ocurrencias del Sr. Aznar. Esas que aunque se critican no causan el revuelo que los pantalones de la ministra. Aunque se permita necedades del tipo que la victoria de Obama es “un exotismo histórico” y “un previsible desastre económico” o bien, en el colmo del cinismo que “Bush es un gran estadista”, por no recordar las armas de destrucción masiva y demás, en una lista casi interminable de infamias, mentiras y tonterías varias. En fin. Realmente kafkiano.
Me siento absolutamente indignada. Hablo de la controversia generada en la celebración de la Pascua Militar por el atuendo que portaba la ministra Carme Chacón en dicha ceremonia. Que el blanco de las iras y frustraciones de la parte más casposa y retrógrada de nuestra sociedad sea la vestimenta, peinado y maquillaje de una mujer me llena de repugnancia y de tristeza. Más allá de lo correcto o incorrecto de su elección según marcara el protocolo de la Casa Real, está la subyacente mirada machista que sigue imperando en nuestra “moderna” sociedad española. Por supuesto, eso no pasaría si la ministra hubiera sido hombre. De hecho, estoy de acuerdo con Leire Pajín cuando señala que se trata de críticas sexistas y que el hecho es “insólito y tristemente lamentable”. Nadie le critica a la ministra su gestión, que hasta el momento está siendo ejemplar. Le critican la apariencia y la indumentaria. Francamente vergonzoso.
Si queremos avanzar en una sociedad y llegar a la igualdad real no debemos tolerar este tipo de comentarios por parte de nadie ni que estos se conviertan en el centro de la discusión pública. Es un gran error y una involución en la consecución de los derechos de las mujeres. Esos derechos que tantos siguen vulnerando día a día y que debemos seguir luchando por hacer que se cumplan.
De hecho, todo resulta más ridículo si nos vamos al otro extremo. Ahí tenemos de nuevo las ocurrencias del Sr. Aznar. Esas que aunque se critican no causan el revuelo que los pantalones de la ministra. Aunque se permita necedades del tipo que la victoria de Obama es “un exotismo histórico” y “un previsible desastre económico” o bien, en el colmo del cinismo que “Bush es un gran estadista”, por no recordar las armas de destrucción masiva y demás, en una lista casi interminable de infamias, mentiras y tonterías varias. En fin. Realmente kafkiano.
dilluns, 5 de gener del 2009
VERGÜENZA Y ESTUPOR. LA INVASIÓN DE GAZA.
El pasado sábado 27 de Diciembre, a punto de finalizar el año, el Estado de Israel abría los noticieros del mundo entero, sumergidos en la alegría navideña, con una campaña de ataques sobre la franja de Gaza, la más letal desde 1967 y la Guerra de los Seis Días. A día de hoy, 5 de enero de 2009, el saldo de víctimas de la operación supera los 500 muertos y los 2.500 heridos. Principalmente población civil. Evidentemente inocentes.
Tras semanas de estricto bloqueo en la franja, los hospitales de la zona no cuentan con medios suficientes para atender a los heridos, y la ayuda humanitaria no llega o lo hace con dificultad debido a que Israel mantiene las fronteras con Gaza cerradas e incluso se permite atacar barcos con dicha ayuda humanitaria. Finalmente, hoy, está previsto que 80 camiones de ayuda humanitaria entren en la zona supervisados por el ejército israelí sin duda resultado de la presión de la Comunidad Internacional. El objetivo de la invasión militar es según Israel “asestar un duro golpe” al movimiento islamista Hamás y demás milicias que actúan en Gaza para minimizar los ataques con cohetes lanzados desde territorio palestino contra el Estado judío después de que Hamás rompiera la tregua pactada en 2007. Hay quienes opinan que más bien tiene que ver con las próximas elecciones en Israel, donde todavía es primer ministro, interino y renunciante por corrupción, Ehud Olmert. Los hechos históricos indicarían otra cosa: quizás se trate del nunca olvidado intento de reconstruir el “Gran Israel” echando a los palestinos de su tierra. Sin embargo, nada justifica el ataque indiscriminado que está sufriendo la población civil por parte del Estado de Israel, quienes se atreven a calificar los ataques y los bombardeos que ellos efectúan de maniobras defensivas en un alarde de cinismo sin límite. Resulta cuando menos extraño comprobar que ese mismo pueblo judío, duramente maltratado por la Historia de Occidente y víctima de la más aberrante masacre del siglo XX llamada Holocausto, no eche la mirada atrás para comprobar que ellos se han convertido en los verdugos de otro genocidio desafortunadamente sin final en estos momentos.
Ante la desproporcionada y cruel reacción del gobierno israelí nosotros, los socialistas, pedimos una rápida actuación de la Unión Europea i de Naciones Unidas en la zona para parar la masacre que afecta sistemáticamente a la población civil. Como dice Maria Badia, diputada socialista, “entrar en esta dinámica de violencia, de acción y reacción, por parte de ambos actores no conduce a ninguna salida y tan solo alimenta y consolida las posiciones más radicales de cada una de las partes en conflicto”.
Por todo ello, nosotros, el Psc, condenamos de forma rotunda el ataque de Israel y exigimos el alto el fuego inminente. Pero también reclamamos el retorno a la tregua que Hamas ha roto, con tal de recuperar el compromiso por un acuerdo de paz iniciado en el proceso de Annapoli en el 2007. Reiteramos que el diálogo entre las partes es la única vía para una solución pacifica y duradera del conflicto.
El pasado sábado 27 de Diciembre, a punto de finalizar el año, el Estado de Israel abría los noticieros del mundo entero, sumergidos en la alegría navideña, con una campaña de ataques sobre la franja de Gaza, la más letal desde 1967 y la Guerra de los Seis Días. A día de hoy, 5 de enero de 2009, el saldo de víctimas de la operación supera los 500 muertos y los 2.500 heridos. Principalmente población civil. Evidentemente inocentes.
Tras semanas de estricto bloqueo en la franja, los hospitales de la zona no cuentan con medios suficientes para atender a los heridos, y la ayuda humanitaria no llega o lo hace con dificultad debido a que Israel mantiene las fronteras con Gaza cerradas e incluso se permite atacar barcos con dicha ayuda humanitaria. Finalmente, hoy, está previsto que 80 camiones de ayuda humanitaria entren en la zona supervisados por el ejército israelí sin duda resultado de la presión de la Comunidad Internacional. El objetivo de la invasión militar es según Israel “asestar un duro golpe” al movimiento islamista Hamás y demás milicias que actúan en Gaza para minimizar los ataques con cohetes lanzados desde territorio palestino contra el Estado judío después de que Hamás rompiera la tregua pactada en 2007. Hay quienes opinan que más bien tiene que ver con las próximas elecciones en Israel, donde todavía es primer ministro, interino y renunciante por corrupción, Ehud Olmert. Los hechos históricos indicarían otra cosa: quizás se trate del nunca olvidado intento de reconstruir el “Gran Israel” echando a los palestinos de su tierra. Sin embargo, nada justifica el ataque indiscriminado que está sufriendo la población civil por parte del Estado de Israel, quienes se atreven a calificar los ataques y los bombardeos que ellos efectúan de maniobras defensivas en un alarde de cinismo sin límite. Resulta cuando menos extraño comprobar que ese mismo pueblo judío, duramente maltratado por la Historia de Occidente y víctima de la más aberrante masacre del siglo XX llamada Holocausto, no eche la mirada atrás para comprobar que ellos se han convertido en los verdugos de otro genocidio desafortunadamente sin final en estos momentos.
Ante la desproporcionada y cruel reacción del gobierno israelí nosotros, los socialistas, pedimos una rápida actuación de la Unión Europea i de Naciones Unidas en la zona para parar la masacre que afecta sistemáticamente a la población civil. Como dice Maria Badia, diputada socialista, “entrar en esta dinámica de violencia, de acción y reacción, por parte de ambos actores no conduce a ninguna salida y tan solo alimenta y consolida las posiciones más radicales de cada una de las partes en conflicto”.
Por todo ello, nosotros, el Psc, condenamos de forma rotunda el ataque de Israel y exigimos el alto el fuego inminente. Pero también reclamamos el retorno a la tregua que Hamas ha roto, con tal de recuperar el compromiso por un acuerdo de paz iniciado en el proceso de Annapoli en el 2007. Reiteramos que el diálogo entre las partes es la única vía para una solución pacifica y duradera del conflicto.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
